Avui dia 9 de març de 2007 podem llegir a la premsa dues notícies econòmiques: els tipus d’interès pugen al 3.75% i el boom immobiliari duplica la presència d’espanyols entre els més rics del món.
‘L’increment de tipus ha tingut una bona acollida a la banca, però no entre els polítics i sindicalistes’, diu El País. Llavors hem de preguntar-nos com és possible que una decisió política no tingui bona acollida entre els polítics. La resposta és senzilla però terrible: els successius tractats reaccionaris de la UE han delegat tota la política monetària en un BCE sense control polític. Aquesta barbaritat va comptar amb el suport de ‘socialistes’ i ‘populars’ europeus, i amb el rebuig categòric d’EUiA. I ara patim les conseqüències.
Lògicament, la pujada de tipus suposa un encariment de les hipoteques, que segons informa TV3 costaran 900 € addicionals de mitjana. I qui es queda aquests diners? Una altra vegada la resposta és tan senzilla com terrible: la banca. Per tant, i tenint en compte que en Espanya tenim 1.860.000 hipoteques, la pujada de tipus representa una transferència de renda de les famílies cap a la banca de...1.674 milions d’euros anuals! És a dir, el doble del que recapta la Generalitat (838 milions) pel famós impost de successions que tan necessari resulta disminuir. I si agafem com a referència el 2% que valien els tipus fa uns anys, aquest traspàs és de 11.718 milions de euros (més o menys la despesa de la Generalitat en serveis socials incloent educació, salut, habitatge, cultura, etc).
En resum, una decisió política d’una institució europea sense control polític representa un robatori de la banca a les famílies espanyoles equivalent a tota la despesa social de Catalunya.
Per altra bada, se’ns informa de que les 20 persones més riques d’Espanya acumulen una fortuna de 88.400 milions d’euros, xifra que triplica els ingressos de la Generalitat. I després hem de patir les miserables declaracions del senyor Solbes i la seva cort liberal dient que no es poden apujar els impostos. D’aquests 20 milionaris, 11 pertanyen al sector immobilari, i la seva fortuna privada permetria el pagament de més o menys 750.000 habitatges de protecció social a 120.000 € cadascú. Aquesta desigualtat és tan sagnant que m’impedeix trobar els adjectius per a definir-la.
Per tant, aquestes notícies posen de manifest que les polítiques liberals provoquen uns resultats que suposen una agressió cap a qualsevol mínima concepció social en el nostre model econòmic. Les xifres canten per si mateixes.
David Rodriguez
Responsable de programa-EUiA
‘L’increment de tipus ha tingut una bona acollida a la banca, però no entre els polítics i sindicalistes’, diu El País. Llavors hem de preguntar-nos com és possible que una decisió política no tingui bona acollida entre els polítics. La resposta és senzilla però terrible: els successius tractats reaccionaris de la UE han delegat tota la política monetària en un BCE sense control polític. Aquesta barbaritat va comptar amb el suport de ‘socialistes’ i ‘populars’ europeus, i amb el rebuig categòric d’EUiA. I ara patim les conseqüències.
Lògicament, la pujada de tipus suposa un encariment de les hipoteques, que segons informa TV3 costaran 900 € addicionals de mitjana. I qui es queda aquests diners? Una altra vegada la resposta és tan senzilla com terrible: la banca. Per tant, i tenint en compte que en Espanya tenim 1.860.000 hipoteques, la pujada de tipus representa una transferència de renda de les famílies cap a la banca de...1.674 milions d’euros anuals! És a dir, el doble del que recapta la Generalitat (838 milions) pel famós impost de successions que tan necessari resulta disminuir. I si agafem com a referència el 2% que valien els tipus fa uns anys, aquest traspàs és de 11.718 milions de euros (més o menys la despesa de la Generalitat en serveis socials incloent educació, salut, habitatge, cultura, etc).
En resum, una decisió política d’una institució europea sense control polític representa un robatori de la banca a les famílies espanyoles equivalent a tota la despesa social de Catalunya.
Per altra bada, se’ns informa de que les 20 persones més riques d’Espanya acumulen una fortuna de 88.400 milions d’euros, xifra que triplica els ingressos de la Generalitat. I després hem de patir les miserables declaracions del senyor Solbes i la seva cort liberal dient que no es poden apujar els impostos. D’aquests 20 milionaris, 11 pertanyen al sector immobilari, i la seva fortuna privada permetria el pagament de més o menys 750.000 habitatges de protecció social a 120.000 € cadascú. Aquesta desigualtat és tan sagnant que m’impedeix trobar els adjectius per a definir-la.
Per tant, aquestes notícies posen de manifest que les polítiques liberals provoquen uns resultats que suposen una agressió cap a qualsevol mínima concepció social en el nostre model econòmic. Les xifres canten per si mateixes.
David Rodriguez
Responsable de programa-EUiA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada