Fer front a la crisis, no és una tasca fàcil. Més quan les columnes sobre les que es sustenta el sistema no es volen canviar, així les receptes que s'apliquen són per minimitzar els efectes, suavitzar-los i per evitar esclats de lluita social que podrien esdevenir. Si els poderosos, els capitalistes, tenen por d'una cosa és de la seva seguretat, de no poder gaudiren "llibertat" dels cotxes de luxe, de les seves terceres o quartes residències, dels viatges en first class…
Aquest és el motiu pel que quan les coses no els van bé,guanyen menys del que pensaven,apliquen receptes keynesianes.És adir, giren la vista cap a l'Estat i el fan corresponsable de l'atur que poden originar. Li demanen que faci inversions publiques, que els atorgui crèdits tous, que els alliberi dels impostos que els toca pagar. Però quan hi ha bonança econòmica, són "neocons",apliquen las teories antiintervencionistes de Adam Smith: "laisser faire, laisser passer"(deixar fer, deixar passar).
L'Estat esdevé el salvador dels capitalistes, però amb els diners dels contribuents, dels treballadors/es que no fan evasions fiscals, ni cerquen paradisos fiscals pels estalvis. La contribució relativa a la Hisenda Pública és menor si comptem tots els guanys de l'economia i la forma en què està redistribuïda.
A més, els capitalistes demanen als treballadors/es que facin un esforç d'austeritat en les revisions salarials,que perdin poder adquisitiu,que siguin indulgents amb les mesures anticrisi. El que importa és salvar els immensos patrimonis i els càrrecs amb sou blindat. Si cal pujar el 31% la llum, es puja.De fet, les companyies elèctriques van ser gairebé regalades pel govern Aznar.Les crisis cal preveure-les, defet en el sistema capitalista són un fet intrínsec del mateix i això es fa sobretot mitjançant la protecció dels més febles, mitjançant polítiques públiques que desenvolupin serveis públics de qualitat i a l'abast de tothom, pensions dignes, salarisi estabilitat en l'ocupació i sobretot una estructura productiva basada en una economia real.Si ens fixem, a la nostra ciutat,la recepta no s'ha complert.
Ans al contrari, populisme electoralista enlloc de millorar l'educació, saturació a la sanitat pública, manca de polítiques de xoc per generar interculturalitat i arrelament social dels nouvinguts, serveis socials amb llistes d'espera eternes i el "totxo" com a unitat monetària de l'economiacolomenca.
La política és digne si dignifica les condicions de vida dels ciutadans/es, i és perversa si es converteix en una subhasta dels recursos disponibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada